"Àtic amb vistes": article escrit per Olga Merino publicat avui dissabte 21 de març al diari "El Periódico".
"Àtic amb vistes": article escrit per Olga Merino publicat avui dissabte 21 de març al diari "El Periódico".
BARCELONEJANT
OLGA MERINO
DISSABTE, 21 DE MARÇ DEL 2015
La presó de dones de Wad-Ras, a l'esquerra, confronta amb les pistes de pàdel, il·luminades, en una imatge del 7 de novembre del 2014.
Aquesta és la història d'una bona imatge a la qual s'havia de posar lletra. La foto la va disparar el gallet de Julio Carbó la vigília del 9-N, quan en el repartiment de la feina li va tocar retratar els preparatius d'aquella consulta en algun col·legi electoral. I així, buscant-se la vida per la Vila Olímpica, el company va ensopegar amb una paradoxa al carrer de Pamplona: resulta que la presó de dones de Wad-Ras és costat per costat amb les pistes de pàdel del Centre Esportiu Nova Icària, separades les dues instal·lacions per un carreró tancat. D'un costat, la llibertat, el gaudi de l'oci; de l'altre, els esvorancs del tancament. Un mur entre dos mons.
Calia afanyar-se perquè es feia fosc i la llum era gairebé perfecta. ¡Ah, els fotògrafs i la llum! La busquen igual com si fossin perdiguers famolencs. Julio va girar el cap com un periscopi fins que va reparar en l'edifici més alt; el nas li demanava caçar la contradicció des d'aquella perspectiva. «Començaria per trucar a l'àtic i aniria baixant, a veure si hi havia sort». I hi va haver bingo: la veïna de l'àtic era a casa i, a sobre, va obrir. «Només em va demanar com a condició que no sortissin retratades les noies, perquè li mereixien tot el respecte».
Quatre mesos més tard, el dit torna a prémer el timbre de l'intèrfon. A dalt l'espera un espectacle circular, una vista esplèndida de 360 graus. Als peus, els apartaments que van albergar els atletes participants als Jocs del 92. Un barri nascut sense equipaments ni botigues sobre la cuirassa fabril del Poblenou, la Icària obrera i anarquista que va novel·lar Xavier Benguerel.
El matí s'ha despertat ventós, molt desagradable, i en el tram de barana que mira cap al pati de la presó no s'hi veu una ànima. És al cap d'una estona llarga quan passa una noia amb samarreta de tirants que convida a tremolar; porta a les mans el que sembla un cassó. O una tassa.
Comunicació a crits
Dins del pis, la veïna, que prefereix resguardar-se en l'anonimat, desplega sobre la taula amabilitat, esmorzar i la petició, de nou, de cuidar les seves noies. Els anys de convivència visual amb les recluses li han desenvolupat un instint protector. «La majoria hi són per la mala sort, les circumstàncies». Una cagada. Potser la temptació de fer de mula en un compromís econòmic.
La conversa gira al voltant del sentit del captiveri i els hàbits de les recluses al pati. Amb el bon temps, algunes prenen el sol. Sud-americanes, magribines, gitanes, paies, africades, de tot. Cap al capvespre, quan la llum minva, s'acosten els familiars fins als murs de la garjola per comunicar-se a crits amb les internes: «Manuelaaaaaa, que allò ja està arreglaaaat». Petiteses quotidianes. «El que més em va commoure —comenta la veïna— va ser el dia que vaig veure estesos bolquers i robeta de bebè».
¿Roba de bebè? El centre penitenciari de Wad-Ras és l'únic a Catalunya que alberga un mòdul on les mares preses conviuen amb els seus fills. Cada matí, pels volts de les nou, dos voluntaris de la Creu Roja acompanyen la canalla des de la porta del penal fins a l'escola Cobi, un jardí d'infància municipal que des de la seva inauguració, el curs 2011-2012, reserva set places per escolaritzar els fills de les recluses, sempre que siguin menors de 3 anys. És l'edat en què es comencen a fer preguntes, a distingir dins de fora.
La directora de la guarderia, Maria Roca, va tenir la genial idea d'inventar un àlbum que viatja diàriament entre un recinte i l'altre amb fotos de la canalla. Moments feliços que calmen les mares sense mòbil.
El vent segueix a la seva. A sota, al carreró que separa la presó de les pistes de pàdel, hi ha un cotxe dels Mossos i un munt de pilotes fora de joc. Algunes han quedat atrapades a dalt, entre les espirals de filferro; la intempèrie encara no els ha robat el llustre fosforescent. A dalt, a baix, dins, fora.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada